Els santpolencs aconsegueixen salvar una barca del bou

Des del començament fins a la fi, les 17 pàgines del relat L’últim temporal de Jaume Rodríguez Suriñach estan impregnades d’intensitat, emoció i admiració cap a l’esforç que els santpolencs van fer la nit del 31 de gener de 1911 per salvar les vides i les embarcacions dels mariners del seu poble i dels ports veïns.

Aquí teniu un petit tast del detall amb què explica el desenvolupament de la tempesta i narra alguns dels episodis dramàtics que es van viure en aquelles hores, que el mateix Jaume Rodríguez qualifica com a “nit de calma sangrenta”:

“Les barques tant desapareixien entre les gegantines onades com si un abisme marí les engolís, com s’enlairaven sobre les plenes entre blancs esqueixalls d’escuma turbulenta. Alguns, amb nerviosisme i emoció, anaven reconeixent les barques avançades: “En Pep Barra!”, “El Rayo!”… Enmig d’aquella trista expectació, s’acostava algun vailet a preguntar: “I el meu pare, que no es veu?”. “No, però en vénen més..”, contestaven mentre el nen, tremolós i mullat, es retirava ploriquejant a redós de la mare.

[…]

A les dotze del migdia arribaren les primeres parelles del bou de Sant Pol i algunes de forasteres. El vent impetuós empenyia les barques, però els remitgers, amb els rems, anaven aguantant la brandada. Davant de Morer arriaren la vela. Els pescadors, xops, enfredorits i esgotats per l’esforç, feien roncar els corns demanant auxili -solament recorrien a aquest sistema quan veritablement perillava la vida-. Aquell clamor va encongir el cor de tots els presents.

Es passaren moments de llarga espera. Tothom estava preparat, però amb aquelles onades era impossible atracar les barques. Els palers, arremangats de cames i braços, estaven atemorits pel fred, però perillaven tantes vides que seguien aguantant, esperant el moment per a una bona i segura treta. Mentrestant els pescadors no podien descansar, resistint amb els rems, proa als rompents i la correntia, per no estrepar el cap del ferro i anar a la deriva.

Quan va semblar que les ones perdien part de la seva violència, tots restaven impacients, silenciosos, esperant la decisió del paler. Arribat el moment, aquest donà el crit esperat: “Cia!”. Aquesta paraula miraculosa va fer reaccionar tothom, i els pescadors, encarant la popa a la platja, ciaren amb tota la força dels seus braços. La barca tocà la sorra i els remitgers saltaren a terra, solament el patró es mantenia serè al forat de popa. Una grossa plena va cobrir tota la barca, però els palers no s’acovardiren i, ajudats pel patró, posaren la paloma del palanquí i a la roda de popa el cap de Sant Pere. Els proïssers, amb un llibant amarrat a la roda de proa, llavoraren ràpidament per contrarestar des de llevant el fort onatge i no anar de través. A l’instant ressonà el crit de “Tira!”. El poble va estirar amb totes les seves forces, animant-se amb crits; els palers posaren els pals amb rapidesa i la barca anà amunt. Ja fora de perill, els pescadors corrien a abraçar l’esposa i els fills entre plors d’emoció.”

Rodríguez Suriñach, Jaume. L’últim temporal. Barcelona: La Mansarda, 2013, p. 136-138

Us convidem a llegir la resta de la narració i deixar-vos arrossegar per les vivències d’aquells santpolencs de fa un segle.

Si vols, hi pots deixar un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s